A Extravagància boreal hi ha una necessitat de transformació, d’una dona que, nua de recances, inicia un comiat o diversos.

Els poemes de Josep Lázaro, que tenen «veu de dona», tracten el seu periple terrenal i poètic cap a la fugida. Sorprenen per la seva originalitat, tendresa i sentit de l’humor per la part que té de narrativa: «les paraules referides a allò quotidià són escrites amb sornegueria noucentista», comenta Rosina Ballester. El títol ens situa en allò que ens porta fora de certs límits (extravagant) i també nord enllà, on el poeta, amb la seva pròpia brúixola, trobarà la fi del periple vital (boreal). Fi, com a termini i finalitat. Perquè, mentre cerquem la direcció, la vida se’ns acaba.

Josep Lázaro (Sant Sadurní d’Anoia, 1968). Ha estudiat Llengua i Literatura Catalanes a la UOC. L’any 2010 quan començava a dialogar amb la poesia «Ratllo la indigència dormint la por / sota les teves aixelles», va publicar el primer poemari, L’oblit desballestat, dins del tercer volum Zenit de la Gent del Llamp. En l’actualitat combina l’escriptura amb la seva feina de sommelier i tot que a Extravagància boreal no es percep cap traça de vi, sí que hi ha una necessitat de transformació, i no precisament la del most en alcohol, sinó la d’un ésser que inicia adeus, nua de recances, un cop bullida l’arrogància de les hores tèrboles.