Em dic Lluís Lampurlanés i Puchercós, tinc 58 anys, i des de petit m'ha agradat dibuixar; imagino que per això es va despertar en mi una atracció molt intensa cap al món de l'art.

Primer vaig començar per la pintura, descobrint Julio Romero de Torres (als calendaris que tenim a casa en les dècades dels 60 i 70), després va venir Velázquez, el segon artista que més em fascina. No puc recordar com, però vaig descobrir Michelangelo Buonarotti, segurament, veient a la televisió la pel·lícula "El turment i l'èxtasi".

Aquesta exposició està dedicada a ell, per mi, l'artista més gran que ha donat la història: una persona controvertida, de forta personalitat, auster, i que va treballar fins l'últim sospir de la seva vida. Artista dominant de les tres matèries principals de l'art definides per Giorgio Vasari (cronista del Renaixement): la pintura, l'escultura i l'arquitectura; a més a més d´escriure poesia.

He dibuixat i pintat sempre, però he estat moltes èpoques sense agafar un llapis. Degut a aquesta pandèmia, on tot es va aturar, vaig tornar a agafar el llapis. I com els mestres diuen que per millorar s´ha d´ imitar als més grans, el primer dibuix d´aquesta etapa va ser el Moises de Michelangelo.

Aquí us deixo un sonet d´aquest geni, dedicat a Vittoria Colonna: poetessa, aristòcrata, culta, dona del Renaixement i íntima amiga de Michelangelo (possiblement l'única amiga/amic que a tenir...).

No tiene el gran artista ni un concepto

que el mármol en sí no circunscriba

en su exceso, mas solo a tal arriba

la mano que obedece al intelecto.

El mal que huyo y el bien que prometo,

en ti, señora hermosa, divina, altiva,

igual se esconde; y porque más no viva,

contrario tengo el arte al deseado efecto.

No tiene, pues, Amor ni tu belleza

o dureza o fortuna o gran desvío

la culpa de mi mal, destino o suerte;

si en tu corazón muerte y piedad

llevas al tiempo, el bajo ingenio mío

no sabe, ardiendo, sino sacar de ahí muerte.