índexjove - Servei de joventut Índex de Sant Sadurní d'Anoia

Nascuts a les profunditats del Montseny en aquell desconcertant 2020, Remei de Ca la Fresca s’ha revelat en pocs anys com una de les bandes més inquietes, inclassificables i guerreres del nostre panorama musical. Mai amagats, sempre de cara, ara presenten el seu esperat segon àlbum, “L’ham de la pregunta”, produït per Ildefons Alonso (El Petit de Cal Eril) i Artur Piera.

D’ells ja sabíem que volien ocupar-te el xalet. O potser aquest només era el primer pas. Perquè les reivindicacions de Remei de Ca la Fresca van més enllà i ho abasten tot. Amb un discurs feréstec, alhora esmolat i poètic, desafien tota frontera estilística i disparen al mort i a qui el vetlla. Se’n riuen del que diran, defugen tot eufemisme, posen en dubte els discursos oficials i assenyalen culpables amb ànim de lucre. Ens posen davant del mirall.

Remei de Ca la Fresca són Artur Piera, Xantal Rodríguez, Víctor Inskipp i Iago Rueda. El quartet arbucienc es va donar a conèixer en guanyar el concurs Erra Forta, armats amb unes castanyoles i una fusta de planxar, i tot seguit van publicar sota el segell Indian Runners un disc debut homònim (2021) que va ser rebut amb entusiasme i els va portar a girar intensament arreu del país. El seguirien unes sorprenents adaptacions de M.I.A. ( “Tot el que volem és okupar-te el xalet”) i Underworld. I pel camí, alegries com el premi del jurat obtingut al festival internacional de llengües minoritàries Suns Europe, celebrat recentment a Udine (Itàlia).

La primera pista que van donar d’aquest nou disc fou el corprenedor single “Tots els tons de la ràbia”, basat en un poema de la palestina Rafeef Ziadah. Tot seguit descobririen “Mal de muntanya”, un clam contra la privatització dels recursos hídrics on denunciaven que “no és el clima qui ens amenaça, hi ha culpables amb ànim de lucre”. O aquell dard de tres minuts anomenat “Fusta d’artista”, amb la mira apuntant a aquells senyors que manen tant i parlen tan bé.

Però cap de les 12 cançons del nou disc és inocua, totes apunten de manera quirúrgica a algun capil·lar del sistema patriarcal o del capitalisme. El casat amb fills que vol una nena. La necessitat imposada d’escollir, escollir, escollir. I com a via d’alliberament, la bruixeria i la poesia, que es vindrien a ser el mateix i es fonen en la “Lisèrgica espardenya” que els va dedicar Maria Callís.

Fotografia: Ingrid Ferrer

Xarxes socials:

Instagram

Youtube

Spotify