Cristina Garcia Molina

(Granollers, 1975). Viu a Girona. És professora de llengua i literatura i fa classes d'escriptura a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Va guanyar el Premi Literari Ciutat de Badalona amb el recull de contes Silenci a taula (Viena Edicions, 2014). També és l'autora dels textos infantils de Plou...però quin sol! (La Meceua, 2013). Ha publicat contes en diverses antologies i al portal Paper de Vidre. Amb Els irredempts (LaBreu, 2022) va guanyar el prestigiós premi Llibreter.

Els irredempts
Aquesta obra ens presenta tres narracions —que també poden ser enteses com un tríptic de tres moviments narratius a l’estil dels tríptics de Francis Bacon— escrites amb un estil innovador que posa en qüestió molts dels mecanismes de la narrativa convencional.
A Solar assistim a la construcció i posada en funcionament d’una escola de l’extraradi (un centre multiconfessional i suprababèlic) El relat combina un estil altament evocador —amb una gran densitat d’anàfores (repeticions de la paraula que obre la frase)— amb passatges que adopten el to dels informes burocràtics dels professors sobre els seus alumnes. Hi ha algun escadusser diàleg que remet a les tècniques del teatre de l’absurd. Hi ha elements de la realitat històrica (com l’assassinat de George Floyd) que es filtren en una narrativa que defuig les tècniques mimètiques i aconsegueix de transmetre la desolació de l’estructura de relacions educatives i l’afàsia del professor superat’
A Linòleum la narrativa es tenyeix de ”la neurosi de la novel·la familiar”, per dir-ho en termes de Freud, a través d’un progressiu estranyament dels pares.  Hi trobem metàfores teatrals, un drama de tres actors (pare, mare i germà) i un espectadora/narradora.
«Al teatre on actuaven aquelles tres persones que ara l’assenyalaven. Les que, des de dalt de l’escenari, es reien d’ella»
La pèrdua del llenguatge (de nou hi trobem manifestacions com l’afàsia) és un dels elements centrals d’aquest segon relat, com també la incapacitat del llenguatge a l’hora de donar sentit a determinades experiències (“capella ardent del llenguatge”)
«Els fills dels pares espectrals només desitgen una cosa: que el pare els miri. Però ells només tenen ulls per a si mateixos»
A Moll, l’autora hi combina evocacions d’una ciutat italiana (Trieste?) amb la figura de Raimund Hogue, dramaturg de la ballarina Pina Bausch.  El narrador es presenta com un glossador, algú que escriu als marges. El relat conté un passatge que ben podria ser un manifest de l’estètica narrativa triada per l’autora:
«La podria descriure i no vull. Les descripcions són un exercici pobre. Et demanen ordre i objectivitat, alguna mena d’estratègia fatal, i jo em desbordo»
Algunes constants són detectables en els tres relats, com ara l’exploració dels marges (físics i simbòlics), el desgast i la pèrdua del llenguatge i les al·lusions a autors com Txèkhov, Pasolini i Joyce.

Xavier Zambrano