Arundhati Roy

Escriptora índia (1961) de mare cristiana i pare hindú. La seva infantesa transcorre a la població d’Aymanam (Kerala), fins que als setze anys es trasllada a Delhi, on adopta un estil de vida més bohemi (viu en una cabana venent ampolles per guanyar-se la vida). Més tard estudia Arquitectura i és en aquesta època quan coneix el seu primer marit, de qui se separarà al cap de pocs anys.

Torna a casar-se el 1984 i, aquest mateix any, comença a treballar al cinema. Primer com a actriu, però sobretot escrivint guions cinematogràfics (In Which Annie Gives it Those Ones i Electric Moon -Lluna elèctrica-) i guions per a la sèrie de televisió The Banyan Tree.

Anys després, el 1992, inicia l’escriptura de la novel•la El déu de les petites coses, un llibre que en part és autobiogràfic i que acabarà el 1996. L’obra té gran èxit, es tradueix a més de vint idiomes i l’any següent de la seva edició guanya el Premi Booker.

Però a més del vessant literari, Arundhati Roy destaca pel seu activisme polític i social. Pacifista i anticapitalista, es va oposar a les proves nuclears realitzades pel govern indi a Rajasthan. El 1999 publica El preu de viure, una recopilació de diversos escrits (entre ells l’assaig El final de la imaginació) on critica les actuacions del govern indi. També ha denunciat la repressió d’autoritats i militars de l'Índia al Caixmir contra pagesos i comunitats pobres, per la qual cosa ha rebut atacs i amenaces de mort per part dels sectors ultranacionalistes i dretans indis. En el darrers anys el seu activisme polític s’ha mogut sobretot en favor de la pau, contra la política exterior dels EUA, i contra Israel. I totes aquestes activitats sovint li han ocasionat problemes amb les autoritats del seu país.

El 2004 va rebre el Premi Sydney de la Pau i el 2005 va participar en el Tribunal Mundial sobre l’Iraq.

El déu de les coses petites

“Aquesta és la memorable història de tres generacions d’una família de l’estat de Kerala, al sud de l’Índia, que es dispersa al llarg del món i es retroba a la terra natal.” Amb aquesta primera frase que llegim a la contraportada del llibre, de seguida ens situem en un escenari concret i prenem la idea d’una narració extensa, possiblement amb molts personatges i amb diversitat de relacions entre ells.

La història s’inicia un dia de pluja, el juny de 1993. Rahel, que en començar la novel•la té trenta-un anys, torna a la casa natal, d’on va marxar en fa vint-i-tres, per retrobar-se amb el seu germà bessó Estha. Des de ben petits que no s’han vist, des que va tenir lloc la tràgica mort de la cosina Sophie Moll, ofegada al riu. Rahel sap que el seu germà, que sempre havia estat un nen força callat, tot d’una va deixar de parlar, però la seva arribada fa trontollar el jove Estha malgrat mantenir-se en el mutisme i l’aparent impertorbabilitat.

A partir d’aquesta trobada i en un constant deambular entre l’època present i l’any 1969, anirem construint el trencaclosques d’aquesta saga familiar on l’amor i la mort seran les protagonistes. Però també hi trobarem la història de l’Índia i els canvis polítics i econòmics, el dibuix social format per castes i l’acceptació o el rebuig d’aquestes diferenciacions injustes, l’abús de les autoritats i la pantomima de la justícia... I entremig de tot plegat, la importància del silenci.

Narrat en tercera persona, la majoria dels capítols es mostren des del punt de vista dels dos germans quan eren infants, i cal destacar la recreació descriptiva dels paisatges i dels canvis estacionals, dels espais públics i dels interiors de les llars, així com el detallisme d’aspectes o objectes aparentment sense transcendència que aniran agafant repercussió de cara a la història.

És una novel•la densa però no pas espessa. D'aquelles històries que reclamen l'atenció del lector, que busquen la seva complicitat, i que en ocasions transmet pesar i tristesa però que, alhora, deixa petjada i et sap greu acabar perquè, al llarg de la lectura, hem après el valor... hem conegut el déu de les coses petites.

Sílvia Romero
www.silviaromeroolea.es.tl