Som al 2041 i els habitants d´un poble vitivinícola viuen sota terra, refugiats a les caves per evitar les temperatures tòrrides, com si fossin talps. El Sadurní no pot suportar-ho més i s´escapa una nit que baixa la calor, i descobreix a la superfície un cep amb un brot verd. D´amagat dels altres, s´hi acosta sovint per regar-lo però no se n´acaba de sortir i confessa el seu secret a l´Aurora, jove com ell, i enòloga. Entre tots dos cultiven l´esperança de fer ressuscitar les vinyes.

«Havia agafat el costum de parlar al brot verd. L´havia descobert en un cep d´una vinya dels afores del poble. Feia dies que no havia anat a veure´l. Va treure la llanterna de la butxaca per enfocar-lo».

Júlia Serramitjana, que debuta amb tot el talent amb aquesta novel·la, ens situa en un paisatge postapocalíptic, cremat i gris, en què la perspectiva d´un món millor ha desaparegut i les persones malviuen de mala manera allà on el clima els ho permet, com uns animals acovardits. És possible un nou començament, però, entremig de tanta foscor? Per contestar aquesta pregunta, caldrà que no perdem de vista la lluita tenaç per fer sobreviure el cep d´una vinya.